Recentement es clausurà al Palau Robert de Barcelona, una exposició sobre Sándor Márai, que, com totes les que proposa aquest espai, era interessantíssima en el sentit de fer un recorregut biogràfic i històric de l'època que va viure aquest autor. Abans d'entrar es podien llegir uns plafons amb textos maraians sobre diferents temes, entre els que destaca l'escrit dedicat a les dones:
"Gràcies a les dones.
Gràcies a tu, que em vas donar la vida. I a tu, que eres la meva dona. I a tu, la tercera, la desena, la mil·lèssima que m'has sostingut, que m'has donat tendresa, una mirada càlida, al carrer, en marxar, que m'has consolat quan em sentia sol, que m'has abraçat quan tenia por de la mort.
Gràcies a tu, perquè eres rossa. I a tu, perquè eres blanca. I a tu, perquè tenies unes mans boniques. I a tu, perquè eres intel·ligent i sempre estaves de bon humor. I a tu, perquè eres pacient i generosa. I a tu, perquè em vas tapar la cara amb els cabells quan vaig fracassar i em volia amagar de tothom. I a tu, perquè el meu cos va escalfar el meu quan jo tenia fred enmig de la solitud de la vida. I a tu, perquè vas donar llum al meu fill. I a tu, perquè més endavant amb dits amorosos em tancaràs els ulls. I a tu, perquè em vas oferir pa i vi quan tenia fam i set. I a tu, perquè el teu cos emanava el plaer. I a tu, perquè el teu cos tenia el perfum que exhalava la terra a l'inici de la vida. Gràcies a les dones, gràcies."
Sándor Márai
